Ens agrada tindre la casa neta i polida, però hi ha un aspecte que em costa de mantindre dins els estàndards de polidesa: los frares o aranyes de potes llargues (Pholcus phalangioides). A voltes, quan venen les filles ens ho fan notar: «Papa, que allà dalt hi ha teraganyes…!». I jo que ja ho sé, però vet aquí que veig, en eixes teraganyes, les restes dels petits insectes que ja no ens molestaran mai més. Los frares s’estan allà dalt als seus racons, tranquils, sense cap intenció d’interactuar amb nosaltres.
A banda dels frares, darrera la prestatgeria de l’estudi n’he descobert una altra, d’aranya, menuda com un gra d’arròs i molt eficaç, segons denota la quantitat de cadàvers suspesos de la finíssima seda. (Diria que pertany al gènere Steatoda.) Llegeixo a Mundo artrópodo que els frares mengen també d’altres aranyes, però les ‘meues’ Pholcus i Steatoda mantenen un veïnatge, si no cordial, respectuós. Un ambient immillorable per la feina creativa que m’ocupa.
Hi ha gent que té gossos, n’hi ha que tenen gats, peixos, moixons, tortugues o fins i tot serps. Bèsties que en el seu dia vam treure de llur medi natural per a què ens fessin un servei o companyia —que és també un servei. Quin mal hi ha, doncs, en conviure amb aquests aràcnids, que aprofiten un bocinet de les nostres parets per deslliurar-nos de dípters emprenyadors? No ens cal gastar-nos els quartos en pinso ni veterinaris ni témer per la responsabilitat civil. Podem anar i vindre sense problema: quan tornem a casa, els frares segueixen al mateix lloc, impertèrrits. No es posen a sacsar la teranyina en senyal de benvinguda, però ves a saber si no els alegra, a la seua aràcnida manera, tornar-nos a veure.
El fet de no haver d’ocupar-me de les aranyes, em permet concentrar-me en les muses, que m’inspiren en la feina. Tot i que, com podeu comprovar, alguna volta barrejo muses i aranyes, és a dir, que acabo pensant en les musaranyes.
Carles Terès. Viles i gents
