Fa cinquanta anys, lo món respirave tranquil: los mitjans de comunicació anunciaven que per fi havie conclòs la guerra de Vietnam.
Vietnam estave en guerra des de 1940, quan los japonesos van conquerir el que, per aquell temps, ere colònia francesa. Després que caigueren les dos bombes de la vergonya, França va intentar recuperar lo territori perdut, però l’oposició de la població va ser tal, que es va vore obligada a firmar una vergonyosa pau el 1954. Podrie parèixer que s’obrie una etapa de pau i relativa llibertat, però poc després, los Estats Units començaven a fomentar una guerra civil on, tan prompte com van poder, van fotre los nassos de formes cada vegada més bàrbares i escabroses.
Per primera volta en la història, les fotografies del que hi pasave arribaven als recentment adquirits televisors, que ja començaven poblar els menjadors de la gent normal i corrent. Per primera volta, eixa població normal i corrent podie conèixer com ere una guerra realment, sense necessitat de ser-hi. I quasi automàticament, la joventut va protagonitzar autèntics tsunamis d’oposició, que van acabar per forçar la retirada de les tropes i, per consegüent, la fi de la guerra.
Però des de fa cinquanta anys, hi ha hagut moltes més guerres, i cap ha pogut mobilitzar un antibel·licisme tan titànic com aquella, encara que cada volta hi ha més televisors, més ordenadors i més mòbils. Per això, es vital preguntar-mos per què aquella guerra va acabar gràcies a la gent, i avui en dia los fills d’eixa gent observen mils de fotografies de la guerra des del sofà, sense immutar-se gens ni mica pel que passe a l’altre cantó de la pantalla.
La resposta es fàcil: estem sobreinformats. Percebem a diari tones d’informació que, a voltes, ni tenim temps de processar. Estem aveats a vore fotografies de l’univers, de la naturalesa, i també de les guerres, sense sorprendre-mos de la bellesa o la tristesa que poden arribar a albergar. Podríem dir que s’ha forjat una generació de joves que porten cors blindats, a prova d’emocions fortes, no sigue que necessiton aixecar-se de la cadira per anar a demanar un món més just.
Luismi Agud. Viles i gents
