Alguns dels incendis d’este estiu s’han originat per cigarrets mal apagats. La desídia d’una part important de la població respecte al medi ambient és una xacra que no aconseguim eradicar amb cap programa educatiu ni campanya de sensibilització. Només cal anar per indrets accessibles als cotxes per topar-se amb la brutícia, que ha esdevingut la marca de la nostra espècie.
Lo residu més abundós, el que es troba arreu (camp i ciutat) són les puntes de cigarret. La gran majoria de fumadors van deixant llur rastre de burilles per allà on van; a voltes mal apagades, amb les conseqüències desastroses que he esmentat al principi.
Conec força gent que fuma, amics dels bons i dels altres, parentela de graus diversos… Les persones de més edat tenen una disculpa, ja que s’hi van «enganxar» en unes èpoques on no hi havia gaire informació dels efectes d’esta addicció. Ma mare, per exemple, ens explicava que mon pare va començar a fumar perquè, quan festejaven, li va dir que seria més atractiu si feia com els actors de moda, que sempre anaven amb la cigarreta als llavis. Jo mateix vaig tindre la meua època tabaquista, tot i que les meues vies respiratòries superiors no em permetien fumar-ne més de dos o tres al dia. Al final ho vaig deixar al poc de néixer ma filla gran.
Començar a fumar no és fàcil: té mal gust, irrita mucoses, cou als ulls i fa tossir. No «col·loca» ni estimula com altres drogues i, en canvi, modifica el gust, empudega les cases, la roba, panseix la pell i fa grogues les dents. A més, impedeix d’estar-se en molts locals públics i és caríssim. Tot i això, segueixen havent-hi nous fumadors, gent jove que ha crescut entre fotos de goles, genives i pulmons podrits pel tabaquisme, sabent que fumar mata. Potser és perquè a les sèries encara s’hi veuen molts que fan la cigarreta en moments de distensió, o per demostrar que són rebels, que són moderns o què’m sé jo. Al darrera de tot suposo que, com sempre, hi ha la potència econòmica de las grans tabaqueres. Si no, no m’ho explico.
Carles Terès. Viles i gents
