Soc de la generació que, d’infants, vam ser testimonis de l’arribada de l’home a la Lluna. Per això molts, quan ens preguntaven què volíem ser de grans, dèiem «Astronauta!». Era inevitable, doncs, que m’aficionés a la ciència ficció. No hi havia límits, tot era possible. El tema de la vida extraterrestre era el més estimulant, tot i que tenia clar que els alienígenes no podien ser una simple caricatura verda i capgrossa dels humans. Intuïa que, si hi havia éssers capaços d’arribar des de centenars d’anys llum, no es regirien per les mateixes lleis físiques que nosaltres. Per força havien de transcendir les limitacions d’un cos depenent d’un planeta insignificant. Pensava que era absurd creure que la vida només era possible en unes condicions similars a les de la Terra. No cal eixir a l’espai per trobar éssers que progressen en condicions extremes, com les fosses abissals o la biosfera subterrània, a quilòmetres de profunditat.
Actualment, els avenços tecnològics ens permeten imaginar la possibilitat de transferir la nostra consciència (que, al capdavall, és el nostre ésser) a un dispositiu alliberat de les servituds de la biologia. Però en aquells anys setanta, els únics ordinadors que havia vist eren els que eixien en algun reportatge: uns armaris amb cintes magnètiques giravoltant al seu interior. Hi havia el HAL de 2001: Una odissea a l’espai, és cert, però això era ficció, ciència ficció. Jo estava convençut que, si algun dia arribaven extraterrestres, seria en una forma que nosaltres no sabríem veure, ni tan sols concebre. Consciències alliberades de qualsevol material físic, més enllà de tota tecnologia.
No sé si la raça humana arribarà assolir aquest grau de progrés. De fet, tinc la sospita que no en serà capaç. Trobo més plausible la hipòtesi que planteja algun científic que duem l’obsolescència programada en el nostre codi genètic. Només cal mirar com ens precipitem cap a l’autodestrucció sense que ningú ens hi empenyi.
Carles Terès – Viles i gents
