Enguany fa trenta anys que un grup de persones sensibles a la cultura de les nostres terres, van decidir unir els seus esforços i crear una associació. Així va néixer l'Associació Cultural del Matarranya (ASCUMA). Molts d'aquells fundadors ja tenien una trajectòria en l'activisme a les seues viles, per això van considerar que calia fer un pas més i treballar pel conjunt de poblacions que compartien llengua en esta part d'Aragó.
La faena no era fàcil. Lo territori no estava articulat (les comarques no existien) i la cultura, entesa com la manera d'interpretar el món que ens envolta, no sol ser un tema gaire popular -tret de les activitats d'etnografia «nostàlgica»-. La cultura és una matèria que abasta tots los àmbits de la nostra existència, la connexió amb lo passat que ens permet entendre el present i projectar-nos cap al futur. Es tractava d'evitar que passés allò que deia Raimon de «qui perd els orígens perd la identitat». L'aspecte més precari de la cultura a les nostres terres era precisament aquell que les definia: l'idioma. Tot i ser parlat per la immensa majoria dels habitants, no tenia cap reconeixement oficial i no s'aprenia a les escoles. Los que tenien inquietuds literàries no coneixien lo registre culte de la llengua catalana que havien mamat a casa. Per a elaborar cultura escrita, només los havien ensenyat lo castellà. Però a l'hora d'expressar aquelles inquietuds, esta llengua els era insuficient, perquè el món que els envoltava venia definit per uns noms que no eren castellans. Així van començar a treballar per portar l'idioma que parlaven a casa i al carrer a tots los aspectes de la vida. Des d'allavons han editat llibres de múltiples temàtiques, publicat discos, revistes, fullets; han muntat exposicions; han organitzat trobades, concerts, cursos i conferències…
Han sigut trenta anys de dedicar temps i esforç a la cultura col·lectiva, sense fer cas de la incomprensió ni de les dificultats. Trenta anys de dignitat. Llarga vida a la cultura. Llarga vida a l'ASCUMA.
L‘amenaça mes greu pel català al nostre territori es que la seva difusió i promoció s‘encomani nomes a entitats infiltrades pel nacionalisme catalá, mes interesades en expandir l’ideologia que l’idioma. Un exemple clar ho va mostrar la vostra associació. El panel de gent que va presentar a les darreres jornades culturals d’ASCUMA semblava un plató de TV3 fent apologia del nacionalisme i independentisme catalá. Jordi Pujol ha aconseguit que tot lo lligat a la llengua catalana estigui infiltrat per l’ideología nacionalista, ben regat amb subvencions que surten de les nostres butxaques per assegurar que es pleguen al dogma de la Generalitat. Quan veig aquest ideolegs del nacionalisme tinc clar que mes que mai hem de lluitar contra l’infiltració del nacionalisme catalá a les nostres escoles i a les nostres institucions. Cal protegir als nens per que aquí al Matarranya no passi com a les escoles a Catalunya, on cap nen pot fugir de l’adoctrinament nacionalista. Per defensar la llengua catalana no cal invitar sectaris i hispanofobs com Sanchis o la Moliner, una fanatica que crema la nostra constitucio a TV3. M’encantaria que el catalá estigues deslligat de l’ideologia pero les vostres jornades culturals van mostrar que de moment aixo es impossible. Si no fos per tot aixo, la vostra labor seria la normal d’una associacio cultural i per tant totalment positiva.
No acabo de veure’n la relació. Si repasses la trajectòria de 30 anys de l’ASCUMA veuràs que hi ha tot tipus d’iniciatives, sempre culturals. I dins l’Associació hi conviuen totes les sensibilitats socials i polítiques, amb l’únic nexe d’unió de la defensa de la nostra cultura i llengua.
A la Trobada d’enguany hi va haver 2 taules rodones, una d’elles sobre la situació de la nostra llengua amb experts sobre el tema, i l’altra sobre la visió que es té de les nostres comarques des de diferents territoris de l’àmbit lingüístic. Entre els convidats que assistiren n’hi havia alguns amb els que jo no n’estic d’acord, però això no em va impedir escoltar-los i treure les meues conclusions (a Aragó és molt difícil escoltar segons quines opinions). Altres Trobades han tractat temes diferents i amb convidats d’altres procedències.
El que sí que es troba a faltar és la manca d’implicació de tots els governs aragonesos amb la defensa de les 2 llengües patrimonials d’Aragó. I quan des del Govern es fa algun petit gest, de seguida se li tiren a la jugular des de tots els mitjans possibles, començant pels que, des de Madrid, ens volen castellanitzats.
Respecte a l’«adoctrinament» de Catalunya, jo personalment no el conec perquè els meus fills han estudiat sempre al sistema aragonès. I en aquest sistema tan “neutre” no han sabut que a la nostra autonomia s’hi parlen des d’antic 2 llengües: el català i l’aragonès. Fins i tot alguns professors/es han sostingut la tesi acientífica que el que parlem és un “chapurriau”. I naturalment no han pogut aprendre com cal l’idioma de la família. Suposo que la teva opció és deixar que mori aquest idioma nostre abans que “arriscar-se” a ser adoctrinats des d’una ideologia diferent de la preponderant a Aragó: la uniformitat monolingüe castellana.
Per acabar: El català que ara escric l’he pogut aprendre pel meu compte, amb esforç, cursos (alguns organitzats per l’ASCUMA, per cert) i lectura.