Eixim del poble a mig matí. Des que per fi tenim una carretera com cal, s’hi veu un xic més de trànsit (res de l’altre món, tret de les desbandades vacacionals). Ens hi incorporem després de girar i tombar pel parell de rotondes gegants —convertides ja en un tret identitari de Torredarques— i tirem nord enllà. Los túnels «de consolació» dels montrogins, lo viaducte de la vall de Lluna, pins a banda i banda i algun camió de pinso. A les Ventes tombem cap a llevant entre camps d’ametlers i d’oliveres. Encara trobem pocs vehicles. La Vall, Calaceit i, de seguida, lo pont del riu Algars. Un rètol verd ens indica que acabem de travessar una frontereta imaginària, ves quines coses. Molins gegants ens sotgen de reüll, els uns ociosos, els altres amb un gir lentíssim de les seues aspes monstruoses.
Passa Gandesa i Corbera, i a les Móres pareix que la cosa s’animi una mica, però no gaire. A partir de Riudecols, la cosa ja es densifica, com a preludi de l’autovia de Reus a Tarragona. Més avant, els trossos sense edificar es van fent més escassos. Vinga cases i vinga persones que les habiten o hi treballen. Suposo que viure tots ben juntets deu ser gratificant. Cadascú a la seua i campi qui pugui. Per això molta de la nostra gent jove ja no torna quan acaba els estudis. Allà vas i vens, fas i desfàs sense que importi a ningú.
Escric estes ratlles en un balconet que dona a un carreró teòricament tranquil. Teòricament, perquè l’enrenou és continu: un motor, un infant que brama, la mare que l’increpa, dos hòmens que parlen com si fossin sords, una dona que conversa amb el gos, que també deu sordejar. I una altra moto i un altre cotxe i un altre artefacte que retruny pel carreró «tranquil». De colofó, una ràfega d’esternuts estentoris a la que no puc evitar de respondre ‘salut!’. Per sort, d’ací unes hores farem la ruta inversa. No puc evitar pensar en el Paco Martínez Soria de «La ciudad no es para mí», que tant feia riure a ma iaia Rosario. Qui m’ho havia de dir.
Carles Terès. Viles i gents
